Esquerra, un partit utòpic?

Utopia, utòpics. Aquests qualificatius són els que majoritàriament la gent d’Esquerra estem acostumats a sentir. Qualificatius sovint malintencionats, que ben poc respecte mostren al paper crucial del nostre partit a la història de Catalunya.Els nostres diccionaris defineixen la paraula utopia com la “Concepció d’un ideal irrealitzable” i també com la “Concepció imaginària d’un govern ideal”. A priori no tinc cap inconvenient amb aquestes definicions. El que sí que trobo perniciós és que el qualificatiu d’utòpic s’apliqui a qualsevol projecte que impliqui canvis per millorar. I ho trobo molt negatiu perquè actualment a la paraula utopia se li assigna una càrrega de desqualificació molt forta. Dir que un projecte és utòpic o que una proposta és utòpica equival a dir que sí, que està molt bé, però que no anirà enlloc, o que és impossible, o que és directament una estupidesa.

Malgrat tot, però, si ens aturem a reflexionar ens adonem que contínuament prenem decisions i duem a terme accions per a convertir en realitat allò que en el passat no foren sinó utopies. Moltes de les coses que fem, dels projectes pels quals treballem a la nostra vida, s’encaminen a superar els límits del que es considera possible en cada moment. I som nosaltres els que trenquem aquests límits amb l’intent, alhora noble i ambiciós, de millorar el nostre entorn, és a dir, de lluitar per un món millor. Nosaltres ho fem amb “les armes” de les quals disposem: la política. D’una política innocent per a uns, i radical per a d’altres. Una política que va a contracorrent, com s’esdevé sempre amb allò que és més pur. L’altra única opció seria deixar-nos portar pel corrent i fondre’ns-hi. Esdevenir un element passiu més.

A la política convergent d’abaixar el cap, nosaltres oposem un cor enlairat amb orgull. A la política especulativa i poc transparent del nostre equip de govern municipal, nosaltres oposem l’oferta d’obrir l’ajuntament a les persones. I a la postura feixistoide, autoritària i demagoga del Partit Popular, nosaltres oposem la recepta provada del diàleg. Diàleg, un concepte tan simple i tan i tan barat que no és tingut mai en compte pels nostres governants, gent seriosa i gent d’ordre, diuen ells. Potser el problema és que és encara més barat, si més no a l’hora d’estalviar neurones —prou útil sobretot si no en vas sobrat—, encetar guerres preventives en nom de la pau —la pau del cementiri, se sobreentén.

Però encara hi ha una raó més important, crec, per reivindicar les utopies. La utopia apel·la a uns dels aspectes inherents i més importants a la naturalesa humana: la capacitat de somiar. Representa la capacitat de cadascun de nosaltres de superar les barreres que ens trobem al llarg de la vida, de superar les presons imaginàries que ens imposem, alimentades tant pels poders fàctics com pel liberalisme salvatge al qual estem condemnats. Negar la utopia, doncs, representa en darrera instància negar la possibilitat de millorar les coses i a nosaltres. La reacció correcta davant d’una utopia no és qualificar-la com a molt bonica però irrealitzable, sinó pensar que precisament per la seva bellesa caldria esbrinar què s’ha de fer perquè es pugui assolir.

Sovint fem servir el concepte utopia com a sinònim d’una certa inexperiència, d’un cert infantilisme, fins i tot d’una certa follia. Però hom es pot preguntar què és més infantil, que és més foll: abaixar el cap i acceptar tots els aspectes de la vida que no ens agraden, formar part del gran ramat d’una societat conformista o, per contra, tractar de continuar els canvis que van encetar els nostres avantpassats, lluitar, com va lluitar el meu avi, per un món millor, més just, més solidari, més pròsper i més lliure. Jo ja he triat.