Mesures per la sequera. Tu també ets responsable.
PUNT DE VISTA O PUNT DEL BORNI ?
La democràcia és, sens dubte, la millor –potser l’única– forma de convivència enmig de la pluralitat i la diversitat. Garanteix el respecte i la igualtat de tracte a totes les opcions socials per diferents que siguin. Aquest és el valor intrínsec de la democràcia. Tot i així, dissortadament, es va generalitzant la percepció que els partits polítics que ens representen a les institucions, en comptes de conviure, malviuen en la confrontació i l’afany de destruir-se. Es tracta d’una confrontació cruel, sense convicció ideològica. Només la lluita d’interessos i pel poder, gestionada des dels poders fàctics de l’especulació, en el cas d’aquest municipi, mou determinats partits a actuar sense escrúpols.
En la mesura que els partits no alimenten la convivència, hem de concloure que no construeixen democràcia. I això és greu. La raó és ben simple per desgràcia. Molts polítics actuals serveixen interessos que no responen al bé col•lectiu o a l’interès general. Quantes vegades no hem cercat explicacions racionals al desgavell urbanístic de Corbera? Quants desastres urbanístics no s’han comès amb el coneixement de l’antic equip de govern del partit socialista i satèl•lit GIU? Quants enganys sobre projectes d’urbanitzacions on no s’ha explicat la veritat?A la vida política municipal en general, o als plens municipals en particular, s’escolten cada cop menys propostes i més desqualificacions entre l’aplaudiment i l’aclamació dels correligionaris. Ho hem pogut veure a molts plens. Tenen tant poder, que fins i tot, estant a l’oposició tenen la mateix capacitat per manipular alguns sectors de població.
Aquests polítics que basen la seva activitat amagant-se en la mediocritat de la demagògia, semblen donar per fet que en aquesta societat “telecràtica” una mentida o un eslògan repetits fins a la sacietat, acaben per convertir-se en veritat. Així és com intenten, ara que han perdut el govern, manipular certes urbanitzacions i culpar l’actual equip de govern del desastre de gestió que van dur a terme. Són moltes altres les urbanitzacions que ja coneixen quina és la capacitat de gestió del PSC-GIU.
Fa ben poc, el PSC ens va regalar el primer número d’una nova revista, que dissortadament respon molt bé a la descripció que faig: desqualificacions, mentides, demagògia, incapacitat i no saber perdre, són el còctel perfecte d’aquells que no han anat mai sobrats d’elegància i capacitat.
Lideratge social. L’àmbit polític no ha d’oblidar el seu paper d’educador del conjunt de la societat. Ha de promoure ciutadans amb capacitat crítica, capaços d’assumir el poder democràtic que els atribueixen les lleis i d’exercir-lo des de la solidaritat i al marge de la competitivitat. Només la difusió d’aquests valors permetrà al polític construir una societat en què el bé públic prevalgui sobre l’interès privat.
Transformadora de la societat. La política és la principal eina per a la transformació social, però no l’única. Els moviments socials han aconseguit èxits importants en l’àmbit internacional i han canviat l’agenda de partits i governs. L’àmbit polític ha de ser permeable a la seva influència, reconeixent el seu potencial transformador i aprenent de les seves formes de participació i funcionament.
Èric Blanco i Moragas
Joventut i Participació Ciutadana
Pretendre parlar de les polítiques adreçades als joves des de Corbera obviant el marc social en el qual ens desenvolupem és com teoritzar filosofies buides. Si bé el nostre interès com a partit polític és representar els interessos immediats dels nostres joves i, per tant, donar les respostes necessàries i adients a les seves inquietuds, creiem que cal explicar la nostra visió de com ha de ser l’acompliment de la gestió municipal en aquest escenari social.Avui en dia està molt de moda una frase utilitzada pels joves del maig del 68 a París que deia: siguem realistes demanem l’impossible. Aquesta frase ens envia de facto al pou perillós però tan necessari de les utopies. Les utopies ens marquen el camí, el rumb que ens ha de determinar, però sovint la seva inconsistència resideix en què no ens aclareixen com fer-ho. Així doncs, en el moment que estem ocupant un espai de gestió o de control hem de col·laborar permanentment amb accions concretes per millorar la nostra realitat.
Els avions no s’alcen perquè els homes hagin après a alliberar-se de les lleis de la gravetat, sinó perquè han après a calcular-les. La societat no pot progressar llevat que les forces polítiques i socials sàpiguen interpretar aquestes utopies en la mesura de la realitat, introduint-hi la quantitat exacte d’idealisme perquè aquest camí sigui realista però alhora valent. És aquest el progressisme real que ha de ser únic. Ha de ser únic perquè serà més efectiu i perquè assumirà els interessos de tots plegats.En aquest context i amb la ferma idea de dur a terme aquestes idees és on considerem que la clau per aconseguir realitzar-les, és a dir fer-les reals, és retornar el poder a la gent. Això s’aconsegueix des de posicions de clara descentralització de la gestió municipal, de fer perdre la por de qui ens governa a deixar la responsabilitat de les polítiques a aquells a qui els concerneix. Es tracta que, des d’una posició de reciprocitat, els polítics confiïn en la responsabilitat i l’autonomia dels ciutadans fent-los copartíceps de les decisions que els afecten. És ben simple.
Per tal de superar aquest nou marc, com ja he dit abans, cal integrar en el gran joc de la política totes i cadascuna de les forces socials del nostre municipi. Es tracta de despertar la societat civil i apropar-la a la vida política, ja que és aquest el nivell on es poden resoldre realment els problemes i es poden definir els continguts de la negociació social. Com expressava Jean Monnet: “Quan hom reuneix homes de diversos orígens, se’ls enfronta a un mateix problema i se’ls encarrega de resoldre’l, ja no són els mateixos homes”. Des del moment que tots plegats hi serem allà per defensar el mateix projecte, assumirem sense esforç un mateixa fita.
Seria necessari crear uns òrgans molt clars de participació ciutadana, consells efectius de joves o centres de participació popular amb l’objectiu d’organitzar l’encontre, el diàleg, la consulta i l’animació de les estructures existents. I s’hauria d’entendre que la tasca dels consells de joves fos tractar transversament qualsevol problemàtica a la nostra vila. Aquesta forma de democratització, que jo m’atreviria a anomenar radical, és molt important, no tant per la capacitat de resolució dels problemes, sinó perquè clarifica la mena de canvi que és viable i que ha de constituir, i ara tornem a les utopies, el camí per traslladar aquest model a estadis superiors. Joves: la democràcia radical, la democràcia participativa, és el camí per canviar aquest sistema amb tantes mancances.
Esquerra, un partit utòpic?
Utopia, utòpics. Aquests qualificatius són els que majoritàriament la gent d’Esquerra estem acostumats a sentir. Qualificatius sovint malintencionats, que ben poc respecte mostren al paper crucial del nostre partit a la història de Catalunya.Els nostres diccionaris defineixen la paraula utopia com la “Concepció d’un ideal irrealitzable” i també com la “Concepció imaginària d’un govern ideal”. A priori no tinc cap inconvenient amb aquestes definicions. El que sí que trobo perniciós és que el qualificatiu d’utòpic s’apliqui a qualsevol projecte que impliqui canvis per millorar. I ho trobo molt negatiu perquè actualment a la paraula utopia se li assigna una càrrega de desqualificació molt forta. Dir que un projecte és utòpic o que una proposta és utòpica equival a dir que sí, que està molt bé, però que no anirà enlloc, o que és impossible, o que és directament una estupidesa.
Malgrat tot, però, si ens aturem a reflexionar ens adonem que contínuament prenem decisions i duem a terme accions per a convertir en realitat allò que en el passat no foren sinó utopies. Moltes de les coses que fem, dels projectes pels quals treballem a la nostra vida, s’encaminen a superar els límits del que es considera possible en cada moment. I som nosaltres els que trenquem aquests límits amb l’intent, alhora noble i ambiciós, de millorar el nostre entorn, és a dir, de lluitar per un món millor. Nosaltres ho fem amb “les armes” de les quals disposem: la política. D’una política innocent per a uns, i radical per a d’altres. Una política que va a contracorrent, com s’esdevé sempre amb allò que és més pur. L’altra única opció seria deixar-nos portar pel corrent i fondre’ns-hi. Esdevenir un element passiu més.
A la política convergent d’abaixar el cap, nosaltres oposem un cor enlairat amb orgull. A la política especulativa i poc transparent del nostre equip de govern municipal, nosaltres oposem l’oferta d’obrir l’ajuntament a les persones. I a la postura feixistoide, autoritària i demagoga del Partit Popular, nosaltres oposem la recepta provada del diàleg. Diàleg, un concepte tan simple i tan i tan barat que no és tingut mai en compte pels nostres governants, gent seriosa i gent d’ordre, diuen ells. Potser el problema és que és encara més barat, si més no a l’hora d’estalviar neurones —prou útil sobretot si no en vas sobrat—, encetar guerres preventives en nom de la pau —la pau del cementiri, se sobreentén.
Però encara hi ha una raó més important, crec, per reivindicar les utopies. La utopia apel·la a uns dels aspectes inherents i més importants a la naturalesa humana: la capacitat de somiar. Representa la capacitat de cadascun de nosaltres de superar les barreres que ens trobem al llarg de la vida, de superar les presons imaginàries que ens imposem, alimentades tant pels poders fàctics com pel liberalisme salvatge al qual estem condemnats. Negar la utopia, doncs, representa en darrera instància negar la possibilitat de millorar les coses i a nosaltres. La reacció correcta davant d’una utopia no és qualificar-la com a molt bonica però irrealitzable, sinó pensar que precisament per la seva bellesa caldria esbrinar què s’ha de fer perquè es pugui assolir.
Sovint fem servir el concepte utopia com a sinònim d’una certa inexperiència, d’un cert infantilisme, fins i tot d’una certa follia. Però hom es pot preguntar què és més infantil, que és més foll: abaixar el cap i acceptar tots els aspectes de la vida que no ens agraden, formar part del gran ramat d’una societat conformista o, per contra, tractar de continuar els canvis que van encetar els nostres avantpassats, lluitar, com va lluitar el meu avi, per un món millor, més just, més solidari, més pròsper i més lliure. Jo ja he triat.
